LES MENTIDES DE LA VEU

Hola a tots i a totes,

Ha arribat a les meves mans un article sobre les relacions històriques entre CDC i UDC a Roses, i que s’ha escrit a la revista gratuïta la VEU. Fan un repàs d’aquesta història, des del punt de vista de no se qui, ja que no s’identifica a ningú dels que se suposa han facilitat l’informació i amb alguna aportació de l'Enric Badosa. A la part final de l’article es parla de les relacions actuals entre d’ambdós partits.

Em veig obligat a respondre aquest article, en la part que conec, per les barbaritats i mentides que es diuen. La part que desconec, i que afecta a d’altres protagonistes, ja la respondran les persones afectades, si ho consideren oportú.

En primer lloc, per als que no tinguin l’oportunitat de tenir un exemplar d’aquesta revista a les mans, faré un resum d’algunes de les frases que recull. Demano disculpes si l’article es massa llarg, però crec que havia d’afegir aquest resum, per als que no han tingut l’oportunitat de llegir l’article sencer.

Segons l’articulista, els militants més antics de  Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de Roses opinen que:

“Sempre han considerat que Unió Democràtica de Catalunya (UDC) es una “lapa” que s’enganxa i no hi ha manera de desfer-se’n”.

“ La coalició CiU està imposada des de Barcelona, per qüestions d’estratègia electoral, i reserva a UDC un 20% dels llocs a les llistes electorals. UDC sempre els ha creat problemes durant les campanyes electorals”.

“El primer candidat d’UDC a les llistes era sempre el president de la secció local. Com que tenia el 4t lloc assegurat, no li calia treballar, ja que CDC feia la feina i posava els diners”. 

“Des de Convergència sempre hi ha hagut desconfiança cap els candidats que Unió li proposava”.

“UDC sempre ha estat refugi d’ex-militants  provinents d’altres partits, que no s’atrevien a afiliar-se a Convergència i ho feien a UDC. Sense fer res, tenien un lloc assegurat a les llistes”. 

“Les males i desconfiades relacions entre CDC i UDC a Roses, comencen a partir que el Pere Sanés surt expulsat del PP i s’afilia a UDC, amb un grapat de seguidors i de la seva nombrosa família”.

“En les eleccions municipals de 1999, el lloc de cap de llista per UDC el va ocupar el Pere Sanés que, a més de no implicar-se a la campanya electoral, no volia sortir a la foto de la candidatura. El feeling entre Sanes i Pàramo no existia per una qüestió de desconfiança mútua”.

“A les següents eleccions, i potser per aquesta manca de feeling i desconfiança, el lloc d’UDC a la candidatura de CiU el va ocupar la filla del Pere Sanès  a les darreres del 2007, la seva Cunyada. Totes dues bones persones i pencaires, però sense cap mèrit ni activitat davant la societat civil. “

“ A les eleccions del 2011, seguint amb la tradició “unionista”, surt el Sr. Jose A Valdera i arma el descosit en la primera nota de premsa, desprès d’accedir al càrrec de president de la secció local d’UDC”.

Continua parlant de la nota de premsa, publicada als mitjans de comunicació en data 30/04/2010 i que podeu llegir seguint aquest link:

http://www.uniogirona.cat/detall.asp?id=144 .

“Continuant amb la tradició “unionista” responsables d’UDC es van reunir amb representants i simpatitzants del GIR . Es prepara un desembarcament dels pesos pesants del GIR a UDC, o es que es el mateix, entrar a CiU per la porta del darrera per mantenir el poder…”

Segons l’articulista, “Militants d’UDC de sempre, opinen que:

“Aquest senyor, referint-se a la meva persona, va aconseguir el poder a Unió a base d’afiliar en bloc, a magrebins familiars seus i a romanesos. Es va fer amb el control de l’assemblea de militants i va assolir el poder de la secció local”.

“El que ha fet vessar la gota que omplia el got han estat els contactes amb el GIR i el desacord d’acceptar un desembarcament massiu de GIRIS a Unió”.

“Un membre d’Unió ens ha fet arribar una part dels estatuts del partit, d’inspiració social cristiana, i fa la pregunta de que en pensarà la comunitat islàmica en veure a part dels seus membres en un partit d’inspiració cristiana; i si aquests militants no se’ls assenyalarà com a apostates i blasfems per pertànyer a Unió”.

Segons l’articulista, què diuen a CDC:

“Ja comença a ser hora que cadascun dels aliats vagi pel seu cantó.  Que cada partit presenti la seva llista electoral, llavors es veurà la força de cadascun, que ja n’hi ha prou que els tinguin sempre a remolc i desitgen a unió que els vagi molt bé en solitari”.

La meva resposta:

Desprès de llegir l’article, em queda un mal regust de boca, de tants despropòsits que s’han dit. Quant odi pot acumular una persona per a escriure aquests paràgrafs? Poden viure amb aquests sentiments? No poden pensar ni un sol moment en positiu? Però anem a la resposta:

Com saben molts dels que em coneixen, vaig entrar a militar a UDC ara fa vuit anys.

En aquells temps, el president de la secció local era en Pere Sanès. UDC de Roses comptava amb una vintena de militants. CDC era com el germà gran, on el germà petit vol emmirallar-se.

Des del principi, vaig voler involucrar-me en la política local i vaig creure que, si CiU volia continuar governant, era necessari que UDC  dones un pas al front en la política municipal rosinca. Era la meva visió personal.  Això  no volia dir una altra cosa que fer créixer el partit. D’aquesta forma, entre tots, podríem aconseguir mantenir-nos en el govern municipal i aportar noves idees.

Aviat van començar a arribar els primers nous militants al partit. Però, en mig d’aquesta tasca, van arribar les eleccions municipals del 2007.

Des d’UDC, es valorava la meva feina com a molt positiva, i van encoratjar-me per a formar part de les llistes electorals de CiU a Roses. Però l’il·lusió em va durar molt poc. El cap de llista de CiU, en aquells moments el Sr. Pàramo, no volia comptar amb la meva participació. Així m’ho va fer saber en una entrevista personal al despatx d’alcaldia. Suposo que desconfiava de la meva vàlua, o de les meves aportacions o, simplement, volia fer la llista de CiU amb la gent que ell pensava que guanyaria les eleccions. Segons els acords de federació, es va respectar la seva decisió. La llista va passar per assemblea i es va aprovar.

Vaig decidir que, si no comptava amb la confiança del cap de llista, el millor que podia fer era continuar treballant dintre de les estructures de partit, on sí comptava amb la confiança dels dirigents d’UDC.

Un cop finalitzades les eleccions del 2007  CiU perd l’alcaldia.  UDC continua creixent en nombre de militants i simpatitzants com una taca d’oli.

L’any 2008 arriben les eleccions internes d’UDC. Em vaig fer amb la confiança de la majoria de militants rosincs i es va renovar l’executiva local, amb la meva persona presidint-la. Desprès van arribar altres responsabilitats internes dintre del partit, com la secretaria de política municipal a la comarcal, l’àrea de comunicació interna a l’intercomarcal de Girona i el meu nomenament com a conseller nacional del partit.

Desprès d’aquestes eleccions internes, els militants d’UDC de Roses, teníem un bon regust de boca, pel reconeixement de la feina feta a la secció local, i pel nombre de llocs que ocupàvem a les estructures internes del partit.

Volíem que CiU tornes a recuperar l’alcaldia, ara si, comptant amb una UDC reforçada, amb molta confiança i moltes ganes de treballar.

Des de UDC, es va fer un anàlisi del resultats obtinguts a les eleccions del 2007:

En aquestes eleccions CiU va perdre 979 vots, es a dir, un 33% dels vots obtinguts a les eleccions del 2003. Per altra banda, el PSC va augmentar els seus resultats en un 47%, i va obtenir 581 vots més que a les eleccions del 2003. ICV va augmentar 268 vots,  un 75% més que a les eleccions del 2003. El GIR, un nou partit, es va emportar 702 vots. La resta de partits, PP i ERC, a l’igual que CiU, van perdre recolzament popular. Davant d’aquests resultats, i l’impossibilitat de pactes amb la resta de forces polítiques, vàrem creure que era necessari un canvi de rumb dins de la coalició.

Des d’UDC vam considerar que, si volíem recuperar l’alcaldia de Roses i aportar aire fresc a la política municipal, amb un programa de govern coherent, el millor que podíem fer era crear ponts d’unió amb la resta de forces polítiques. L’època de majories absolutes semblava que havia quedat en el passat.

En aquesta tasca en positiu, vam parlar, i ho continuem fent, amb totes les forces polítiques rosinques. Del resultat d’aquestes converses hem aconseguit que un gran nombre de simpatitzants, que en el seu moment van apostar pel GIR, molts d’ells joves, preparats i amb moltes ganes de participar en la política municipal, hagin tingut cabuda al nostre partit. Hem de mirar cap a davant, deixant al darrera les venjances personals, les rancúnies i d’altres sentiments negatius, i treballar per a aportar noves idees que facin de Roses el millor poble que coneixem.

Desprès d’explicar la meva història, en quant a les relacions entre Convergència i Unió, des que soc militant d’UDC, que cadascú tregui les seves conclusions. No entraré en debatre frases que es desqualifiquen per si mateixes i que provenen dels més baixos fons del pensament humà. Únicament vull aprofitar per a matissar uns punts de l‘escrit que em semblen molt demagògics:

a.- No es cert que la coalició CiU estigui imposada des de Barcelona per motius d’estratègia electoral. També es fals que es reservi un nombre determinat de regidories a UDC, un 20%. Això es fruit d’altres tipus d’acords que es revisen en cada comtessa electoral i en cada municipi de forma diferent, com es pot comprovar arreu de Catalunya, on la coalició té representació municipal.

b.- No es cert que CDC fa la feina i posa els diners. Els regidors d’UDC sempre han desenvolupat les seves tasques amb professionalitat i complint amb la feina que se’ls ha encomanat. A més, han subscrit de forma personal els crèdits de la coalició, a la Caixa de Girona, per a fer-se càrrec de les despeses de les campanyes electorals. Així em consta que ha succeït en les darreres comptesses electorals de Roses.

c.- UDC no ha estat sempre refugi de militants d’altres partits per a entrar per la porta del darrera a CiU. Puc parlar per mi mateix. Mai he militat a cap altre partit que no sigui UDC.  Entrar a formar part de la coalició essent membre d’UDC és entrar per la porta del davant, mai per la del darrera. De totes formes, val a fir que tothom té dret a equivocar-se i a rectificar.

d.- La carta a la que al·ludeix l’escrit no es va publicar quan vaig ser escollit president local d’UDC, sinó gairebé dos anys després. Va sortir dels òrgans interns del partit, amb el meu vist i plau, en resposta a unes declaracions del regidor Carles Pàramo en la que, sense haver arribat a cap acord amb UDC, es va postular com a futur cap de llista de Roses, per a les eleccions municipals del 2011.

e.- En aquests moments UDC compta amb un important nombre de militants. D’entre aquest nombre de militants, el 2,5% son catalans d’origen magrebí, per part de pare, mare o ambdós progenitors,  amb nacionalitat espanyola i veïns de Roses. Entre aquests, únicament hi ha dos familiars meus. Un 0,5% es magrebí, amb molts anys de residència a Roses. Un 5% son d’origen romanes, també amb molts anys de convivència al nostre municipi i molts d’ells amb fills nascuts a Roses i plenament integrats. Gairebé tots tenen a dret a  votar en les eleccions municipals i, si ho consideren oportú,  militar en els partits que considerin que defensen la seva ideologia.

Confondre la procedència d’una persona, amb les seves creences religioses, es un gran error i demostra una manca de d’intel·ligència de qui ho fa. Unió té uns valors d’arrels cristianes, però això no vol dir que si no ets cristià no pots militar a UDC. Es alguna cosa més que això i seria motiu d’un altre debat.

La gran majoria d’aquests militants que anomeneu GIRIS, i que em sembla una profunda falta de respecte, per no dir una altra cosa, van arribar al partit després que jo fos escollit president local.

Finalment, per a continuar aclarint el que es diu en aquest escrit, vull deixar constància que actualment, a UDC de Roses, militen tres familiars meus: la meva dona, la meva germana i la meva cunyada. La meva dona i la meva cunyada son nascudes a Catalunya, tot i que tenen pares magrebins nacionalitzats espanyols. Sempre s’han sentit tant catalanes com qualsevol altra català, tot i que per vostè (al·ludeixo a la persona de la que han sortit aquestes paraules), haurien de tenir menys drets que la resta de catalans. 

Prefereixo no tenir gent, al meu costat, que pensi d’aquesta forma. 

Moltes gracies a tots i a totes, pel temps dedicat a llegir aquest escrit.