TOP MANTA

Una de les notícies que més protagonisme ha acaparat aquest estiu, en els mitjans de comunicació, és la dels venedors "Top Manta".  Han estat protagonistes a les planes de nombrosos diaris, tant d'àmbit nacional, com local. Així, hem pogut llegir titulars com:

• Els mercats de Tarragona reclamen una llei contra el "top manta".
• Roses multarà als clients del "top manta".
• El "top manta" ha fet molt de mal als negocis, etc.

Recordem que l’expressió popular "Top Manta" es refereix a l'activitat de vendre, al carrer, còpies d’objectes com ara: discos cd’s, bosses de mà, ulleres de sol... Aquest material, normalment s’exposa a sobre d’un llençol o manta, d'aquí el seu nom. Aquesta pràctica, cada cop més estesa, facilita al venedor recollir el material de forma ràpida i fugir, en apropar-se la policia.

Es un fet constatable, que existeix una acceptació social d’aquestes pràctiques contràries al dret de propietat industrial. En una societat consumista, com és la nostra, a molts ciutadans ens agrada tenir les últimes novetats dels cantants de moda, les últimes novetats en pel·lícules, algunes ni tan sols estrenades en les pantalles de cinema, i presumir d'articles de luxe com ara: ulleres de sol, bosses de mà, mocadors, rellotges… Per tant, ha proliferat en la societat una mentalitat de tolerància amb la fabricació, difusió i venda de productes que vulneren els drets de propietat industrial.

Els ciutadans, hem de ser conscients del perjudici que causa la pràctica d’aquestes conductes: pèrdua econòmica a les empreses, pèrdua de llocs de treball, tant de les persones que treballen directament en aquestes empreses com de les que realitzen els indubtables esforços d'investigació i creació, entre d’altres.

Davant aquesta problemàtica, els poders públics intervenen regulant el fenomen  a través de la Llei de propietat industrial i intel·lectual,  i restant normativa de desenvolupament, i reprimint les conductes que considera mereixedores de sanció, mitjançant la inclusió del tipus delictiu al Codi Penal (si bé, a la pràctica, la jurisprudència ha deixat sense efecte aquests preceptes, en els supòsits que afecten al tema que tractem).

Com a exemple, exposem algunes sentencies dels Tribunals amb les següents argumentacions:

• La venda de carrer és l'última baula d'un comerç il·legal i, si bé la lluita contra aquest, mereix tota l'empara del dret punitiu, no passa per l'aplicació del dret penal, sinó d'un altre tipus de normes d'ordre públic que la prohibeixin i impedeixin, aplicant-se el principi d'intervenció mínima. Sentència Audiència Provincial Barcelona (Secció 7ª), de 21 gener 2008 .
• Es parla d'atipicitat de l'exhibició o oferta a la Sentència de l’Audiència Provincial de Pontevedra (Secció 2ª), de 21 maig 2008.
• La Secció 1ª de l'Audiència Provincial de Burgos, en Sentència 206/2004, de 26 novembre, argumenta que no hi ha  perjudici per als compradors doncs, és notori, per l'aspecte extern i el baix preu, que es tracta de còpies il·legals (ningú ho dubta, ni s'enjudicia un cas d'estafa al client). Tampoc hi ha per a la indústria, decidint que la conducta causa un «mínim o nul impacte»

Davant d’aquesta situació, tant l'administració central, com l'autonòmica, afirmen que la regulació de la venda ambulant és competència dels ajuntaments.  Per la seva banda, els ajuntaments, es veuen incapaços de lluitar i controlar aquestes pràctiques, amb les eines de que disposen.

Per exercir la venda ambulant s’haurien de complir els següents requisits:

• Tenir la llicència fiscal (IAE) i al corrent de pagament.
• Estar donats d’alta al règim de la Seguretat Social.
• Complir els requisits establerts per les reglamentacions específiques per a l’aplicació als productes disposats a la venda.
• Disposar de llicencia municipal.
• Satisfer els tributs que les ordenances municipals estableixin per a l’exercici de l’activitat.
• Els comerciants estrangers han de posseir el permís de residència i de treball per compte propi.

Per a lluitar contra els "tops mantes", massatgistes xineses, venedors il·legals de begudes a les platges... els ajuntaments disposen de les ordenances municipals i la policia local per a fer-les complir.

Anem a la pràctica, que serà més senzill d’entendre per als lectors.

Com actua la policia en aquells municipis que prohibeixen la venda ambulant?

Normalment, quan la policia detecta que algú està infringint la normativa, es procedeix a la intervenció del gènere i s’aixeca un acta, on queda reflectit allò intervingut. Acte seguit, aquesta acta va a parar als serveis jurídics de l'ajuntament, o departament encarregat, on es nomena un instructor i un secretari de l'expedient i s'inicia el tràmit administratiu.

Aquest tràmit, que no cal detallar, i que segueix un procediment legalment establert, pot acabar amb la imposició d’una sanció econòmica al venedor, o al comprador, que ha infringit la normativa i que pot variar, en la seva quantia, en funció del municipi on es comet l'infracció.

Que passa si la persona sancionada és insolvent i no disposa de bens?

Doncs que no pagarà la sanció, ja que no podrà fer front a la mateixa.

Que passa si la persona sancionada és un no resident i no disposa de bens al nostre país?  Que es el que sol passar en moltes ocasions.

Doncs, que tampoc pagarà la sanció. Espanya no disposa de cap eina coercitiva per a reclamar el pagament, d'una sanció administrativa, a un ciutadà resident en un altre país. 

Conclusió:

les frases que se'm passen pel cap son les mateixes que de ben segur heu sentit en moltes ocasions: "sempre paguem els mateixos" o “en quin país vivim”, etc.

Cal dir que això, no passa tant sols amb les infraccions a determinades normatives municipals. També passa en les infraccions a normatives de rang superior, per exemple la Llei orgànica de seguretat ciutadana.

Posarem un exemple, que serà més il·lustratiu:

Un turista, no resident al nostre país, al que la policia sorprèn a la via pública consumint substàncies estupefaents (un porro, una ratlla de cocaïna…). Això és una infracció a la llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana.

L'actuació de la policia seria la d'identificar a aquest turista, incautar-li la substància que estava consumint, i aixecar acta d'allò que han observat.

Un cop comprovat que la substància que consumia està prohibida (cal un anàlisi previ), el procediment seria similar a l'anterior. Es nomena un instructor i un secretari per a iniciar el tràmit administratiu.

Un cop finalitzat aquest tràmit, si finalment recau una sanció econòmica, qui la pagarà?

Si el turista ja ha marxat al seu país, que serà el més normal ja que el tràmit no es immediat, i no te la voluntat de fer efectiu el pagament de la sanció,  no la pagarà.

Passaria el mateix, que a l’exemple anterior, si la persona sancionada es insolvent.

Per tant, amb aquests exemples d’infracció a una ordenança municipal, amb regim sancionador, i d’infracció a una norma de rang normatiu superior, com es el cas d’una llei orgànica, quina es la sensació que se li queda a la persona sancionada? I  al policia que ha observat l'infracció? I als ciutadans?

Als ciutadans només ens queda l'opció d’exigir, als nostres governants, que introdueixin modificacions legislatives per a que, en el supòsit que es produeixin infraccions com les exposades, aquestes no quedin en l'oblit, i no ens quedem amb la sensació de que només paguem els ciutadans de sempre. A més, cal dotar als agents de policia d’eines eficients per a realitzar al seu treball, i així reforçar la seva autoritat en la seva feina diària.

Finalment cal dir que, les mesures legals, suposen un element essencial per aturar aquestes pràctiques il·legals, però no podem oblidar-nos que la nostra conscienciació, la conscienciació de tota la ciutadania, també és necessària per a eradicar-les.


Jose A VALDERA
Alex DURAN